Reconeixeu aquesta escena? És una recreació amb origami
del final d’El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry,
amb l’estel solitari sobre les dunes del desert.
És un model creat per Edu Solano Lumbreras,
un origamista que sempre afegeix un toc
de poesia als plecs del paper.
Llegim un llibre. I hi ha frases o fragments que ens ressonen
per dins, que ens interroguen, il·luminen o cremen. Però…
com es pot visualitzar l’impacte personal d’una lectura?
Els plecs. Els plecs plasmen a la pell del llibre
el camí íntim recorregut per qui el llegeix.
Indiquen els llocs on lector i autor s’han trobat,
marquen fites per al record o la tornada.
Ja sé que hi ha qui diu que això no es fa, amb els llibres.
Però a mi m’alegra que en el nostre món ultradigitalitzant
hi hagi coses que encara deixen rastres palpables, matèrics.
(La foto és de l’Àgueda Vitòria, pescadora i dona sàvia.
Gràcies per deixar-me compartir al blog aquesta imatge, Àgueda!)
«M’agrada fer origami. De vegades penso que una obra literària
s’assembla una mica a una figura de papiroflèxia.
L’escriptor, amb el llenguatge, plega una figura.
I els traductors tenim el repte de desplegar-la i tornar-la a plegar
en una altra llengua, de manera que quedi altre cop igual,
tot i que, és clar, no ben bé idèntica.»
Aquests dies he participat en un festival de traducció
a Alemanya, el Café Ü – In Freiburg übersetzt
(informació de servei: quan no em dedico a plegar papers
treballo com a traductora i correctora).
El cas és que volia transmetre d’una manera ben visual
la idea que la traducció és transformació,
i no m’he pogut resistir a explicar-ho a través de l’origami,
jugant amb l’ocellet de paper. Espero que us hagi agradat!
(El vídeo l’ha fet en Marc Doradzillo. Danke, Marc!)
Al magnífic recull de poesia per a infants Poesies amb suc
de l’editorial La Galera, he trobat aquest poema de Tomàs Garcés
sobre els mariners d’un vaixell de paper.
La il·lustració que l’acompanya és de Mercè Galí.
* * *
Mariners invisibles –del barquet de paper:
almirall i grumet sota coberta!
Ens plau l’atzar del timoner
i no tenim cap ruta certa.
Mariners invisibles –del barquet de paper!
La lluna no ens mustiga –ni ens colraria el sol,
enamorats com som de l’ombra clara.
De petits peixos un estol
ens acompanya adesiara.
La lluna no ens mustiga –ni ens colraria el sol.
I si la dansa ens mena –a prop del roquissar
n’allunyem el franquet cobert de molsa.
La gota d’aigua que ens mullà
un oratjol suau l’espolsa.
Ai, quan la dansa ens mena –a prop del roquissar!
Som els esclaus joiosos –d’una tendra beutat:
amb veu tranquil·la ens comandava.
En un pal invisible bat,
dalt de tot, sa bandera blava.
Som els esclaus joiosos –d’una tendra beutat!
Apel·les Mestres va ser un artista que va destacar
en molts camps artístics, però avui parlarem
del seu interès per la papiroflèxia. Devia ser-hi
força aficionat, ja que en nombrosos
dibuixos seus hi apareixen figures plegades.
Fa poc, buscant referències papiroflèctiques en la seva obra,
vaig trobar, en un dels seus quaderns personals,
el volum III del seu extraodinari Llibre Verd,
un dibuix fet el 2 d’agost del 1883
en què narra una història romàntica
il·lustrada amb figures de papiroflèxia.
El dibuix es va publicar més tard, el 1908,
a La Campana Catalana, amb alguns canvis menors
i el títol “Idil·li de paper”.
La il·lustració del 1883 és molt interessant
per als investigadors de la història del plegat,
ja que és la primera documentació coneguda
fins ara d’alguns models tradicionals,
com ara l’ocell que bat les ales, o el “peix monstre”.
Apel·les Mestres va compondre també la cançó
“L’ocell de paper”, publicada al llibre Les 29 cançons
infantils d’Apel·les Mestres (Boileau, 2004).
La Marta Catalan (De Viva Veu), n’ha fet un vídeo preciós,
en què la canta tot plegant l’ocell, per a un espectacle
infantil sobre la poesia d’Apel·les Mestres.
Continuarem perseguint el vol dels ocells de l’Apel·les,
que encara ens prometen, espero, algunes sorpreses.
(Dedico aquest apunt a Joan Sallas, Juan Gimeno, Jaume Coll,
Dave Mitchell, Laura Rozenberg i Michel Grand, investigadors apassionats
de la història del plegat, mestres i companys en la tasca col·lectiva
de preservar la memòria del patrimoni plegat.)
Quan era petit, Salvador Espriu passava moltes hores
al jardí de casa seva a Arenys de Mar. I en un safareig que hi havia,
jugava sovint amb barques de paper.
De gran, va evocar aquells records d’infant en aquest poema:
Barques de paper
varava en la llarga
quietud del vent.
L’or assedegat
d’abelles i tarda
beu l’aigua del mar.
Quan se’n vagi a fons,
miraré la barca
del soldat de plom.
(Llibre de Sinera, Poema X, pàg. 432)
Aquí podeu escoltar el poema cantat per Maria Lafitte
i aquí cantat per Paco Ibáñez.
Espriu rememora també aquells jocs de papiroflèxia infantil
al relat El doctor Rip: “jo jugava hores i hores, solitari, amb barques de paper,
obra de les meves mans. Feia que les barques lluitessin les unes contra les altres,
que combatessin tripulades per soldats de plom, que s’enfonsessin,
que la marineria improvisada es negués. Crec que no m’he divertit mai tant.
Quedava xop, em renyaven, però l’endemà hi tornava. Des del vespre fins a l’alba,
el degotim plàcid de l’aigua a la cascada m’acompanyava la fosca i el son.”
(Les imatges d’aquest apunt són extretes del blog de l’Ateneu
Golmesenc, on el 2013 es va fer un taller infantil sobre aquest poema.)
Sabíeu que Joan Brossa, artista i poeta polifacètic i juganer,
va escriure un sonet de paper plegat? Aquí el teniu:
SONET DE PAPER
Agafes i doblegues el sonet,
que formi quatre gruixos de paper,
i hi marques tres rectangles A B B
A de manera que s’aguanti dret.
Després, i quan els tinguis doblegats,
ajunta’ls per la línia de punts
D D; plegats els tres quartets ben junts,
retalla’n el que sobri pels costats.
Llavors has de tallar l’apariat;
fes-ho pel llarg i, quan el tinguis pla,
aguanta bé la forma amb una mà
i amb l’altra deixa el fons en llibertat.
Veuràs com el poema i cada vers
mouen les ales pel teu univers.
Joan Brossa
I vet-ho aquí que acabo de descobrir també que un grup d’alumnes
de primer de batxillerat de l’Escola Virolai n’han fet aquest
videopoema visual, dins del projecte Brossa Alícia:
Avui he fet una rosa de paper recordant un poema de Vicent Andrés Estellés
que el cantautor Miquel Gil ha musicat esplèndidament (el podeu escoltar aquí):
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.
Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.
Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i vent.
I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.
El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.
Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò ja estava bé.
Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver-hi interrogatoris;
ningú no en sabia res.
Però com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.
Vicent Andrés Estellés
Dedico aquesta entrada al Manel dels Amics de la Papiroflèxia,
que em va ensenyar a fer aquesta rosa 🙂
(Podeu aprendre a plegar-la en aquest vídeo.)
Origami... a la carta 