Quan era petit, Salvador Espriu passava moltes hores
al jardí de casa seva a Arenys de Mar. I en un safareig que hi havia,
jugava sovint amb barques de paper.
De gran, va evocar aquells records d’infant en aquest poema:
Barques de paper
varava en la llarga
quietud del vent.
L’or assedegat
d’abelles i tarda
beu l’aigua del mar.
Quan se’n vagi a fons,
miraré la barca
del soldat de plom.
(Llibre de Sinera, Poema X, pàg. 432)
Aquí podeu escoltar el poema cantat per Maria Lafitte
i aquí cantat per Paco Ibáñez.
Espriu rememora també aquells jocs de papiroflèxia infantil
al relat El doctor Rip: “jo jugava hores i hores, solitari, amb barques de paper,
obra de les meves mans. Feia que les barques lluitessin les unes contra les altres,
que combatessin tripulades per soldats de plom, que s’enfonsessin,
que la marineria improvisada es negués. Crec que no m’he divertit mai tant.
Quedava xop, em renyaven, però l’endemà hi tornava. Des del vespre fins a l’alba,
el degotim plàcid de l’aigua a la cascada m’acompanyava la fosca i el son.”
(Les imatges d’aquest apunt són extretes del blog de l’Ateneu
Golmesenc, on el 2013 es va fer un taller infantil sobre aquest poema.)
Origami... a la carta 