Fa mesos que Palestina viu, més que mai, sota els atacs i les bombes de l’estat d’Israel, i res no pot justificar tanta destrucció i sofriment. I tanmateix molta gent de tots dos pobles està en contra d’aquest horror perquè, com canta l’Elèctrica Dharma, «la gent vol viure en pau» però «a quatre desgraciats no els hi dona la gana». Per això vull començar aquest 2024 parlant-vos de Folding Together, un projecte d’origami que es va fer fa anys a Palestina i Israel, precisament per treballar per la pau i intentar trobar, a través dels plecs del paper, un camí cap a la convivència.
L’origen van ser uns tallers d’origami fets el 1999 als camps de refugiats de Balata i Taibe, a càrrec de l’origamista israeliana Miri Golan, educadora i activista per la pau. Miri es va adonar que perquè fos equilibrat calia que l’origami l’ensenyessin també educadors de la comunitat local, i l’any 2000 es va dedicar a formar mestres d’origami palestins. Malgrat les dificultats i les interrupcions per l’esclat de la intifada aquella tardor, es van arribar a fer diversos tallers en escoles palestines de Jerusalem Est.
El 2002 es va engegar finalment la prova pilot del projecte Folding Together, a Jerusalem, amb el suport del Peres Center for Peace. Van ser 12 sessions en què 15 infants palestins i 15 israelians, d’entre 8 i 11 anys van fer origami junts. Les classes es van fer en hebreu, àrab i anglès. L’equip organitzador va dissenyar projectes d’origami inusuals, adreçats a reunir els infants de les dues parts per crear, interactuar, conèixer-se i divertir-se junts. La canalla participant, les seves famílies i les escoles van elogiar com el projecte havia unit els nens com a iguals, els havia permès conèixer-se sense pressió i els havia ofert l’oportunitat d’aprendre a respectar i a guanyar-se el respecte. Finalment, es va fer un acte de cloenda amb els infants i les seves famílies i representants de les autoritats i d’ambaixades, amb una exposició a l’Israel Museum.
Després d’una aturada temporal per baixa de maternitat de Miri, els anys 2004 i 2005, i gràcies a una subvenció, Miri Golan i la resta de l’equip organitzador (Paul Jackson, Abeer Mughrabi, Naama Barkiy i Fadi Shwairfah) van poder reprendre el projecte. Aquell curs es van fer 4 tongades de Folding Together, de 12 sessions cadascuna, per a 20 infants israelians i 20 infants palestins, d’entre 9 i 12 anys. Les classes es van fer a Givat Tsarfatit, a Jerusalem, un lloc simbòlicament de frontera.
En el seu dia a dia, infants palestins i israelians rarament es troben, perpetuant així el cicle d’ignorància, desconfiança i por de l’altre. En reunir-los en un ambient lúdic i de creativitat cooperativa, es trencava aquesta dinàmica. Els infants israelians provenien principalment del suburbi de Gilo de Jerusalem. Al llarg dels anys, Gilo havia patit molts atacs i se sabia que era molt antipalestí. Moltes famílies es van mostrar inicialment reticents a deixar participar els seus fills al projecte. Els infants palestins provenien principalment d’una escola femenina de la Ciutat Vella.
La primera trobada de cada curs sempre era una mica tensa. Començava amb un àpat compartit, i repartint el material: una carpeta per desar-hi el que plegarien, un paquet de paper d’origami i una ploma i una llibreta per escriure un diari personal del projecte. Després es feien uns distintius amb el nom de cadascú, en arab o hebreu, i després demanant a un altre nen o nena que l’escrigués en l’altra llengua, a més de l’anglès.
Els models d’origami que s’ensenyaven es van seleccionar acuradament per introduir elements d’interactivitat entre la canalla participant: jocs d’origami, trencaclosques, titelles, retrats, collages col·laboratius i el muntatge de models d’origami modulars en grups. Cada grup va elaborar també una garlanda de mil grues d’origami, com a símbol de les seves esperances positives de futur.
De tant en tant hi havia incidents, generalment per insults de part dels infants israelians cap als palestins. De vegades, aquests incidents eren racistes, però sovint era perqùè un infant estava molest amb un altre i ho expressava amb un llenguatge inacceptable. En tots els casos, la classe s’aturava immediatament i es comentava l’incident entre tot l’equip docent i la canalla. Sovint es veia que havia estat un malentès.
Una mica avergonyits d’haver estat el focus d’atenció, els infants implicats en l’incident s’asseien, de vegades amb un nou vincle d’amistat entre ells. Alguns dies, la discussió sobre aquests incidents era més important que l’origami. I és que l’objectiu del projecte també anava clarament més enllà d’ensenyar papiroflèxia: el plegat era una eina per treballar els prejudicis, la desconfiança… Un dels infants va escriure al seu diari: “De mica en mica, m’ha anat marxant la por, perquè m’he adonat que ells són exactament com nosaltres”.
Malauradament el projecte va quedar interromput aquell 2005, tot i que es van continuar fent algunes activitats puntuals en el mateix sentit.
M’entristeix pensar que alguns dels infants que van participar en aquell projecte es troben avui, ja adults, enmig de l’actual genocidi. Com a víctimes, com a botxins, o totes dues coses? O bé maldant perquè s’aturi l’horror, buscant vies de justícia, respecte mutu i reconciliació, més necessàries que mai? Qui sap. No perdem l’esperança.
Vídeoreportatge sobre el projecte Folding Together:
(Nota: la informació i les imatges d’aquest apunt són extretes de «Folding Together»,
a la pàgina web de l’Israel Origami Center.)
Origami... a la carta 